Romário (1999)
Romário té la mirada perduda. Ha tornat a Barcelona, la seva ciutat preferida, després de Rio de Janerio, clar. Està assegut en un sofà d’un passadís d’una planta d’un hotel, el Princesa Sofia de Barcelona. Aquest en què va arribar a viure fins i tot en la seva època de jugador blaugrana. Ha tornat per celebrar el centenari del Barça. Ha tornat, en realitat, per deixar-li un últim missatge a Cruyff, el tècnic que el va rescatar de la freda Holanda (1993) per convertir-lo en el que sempre ha estat: un déu del gol.
El va treure del fred i el va posar al Brasil d’Europa. Parla Romário, amb el xandall blau del Brasil posat, escolta David Torras al terra del passadís i en l’aire queden aquestes paraules que van necessitar quatre anys per ser pronunciades. “Quan veieu el míster doneu-li les gràcies, d’acord?” Sí, Romário. El mateix que es va barallar amb Cruyff, el mateix, i gairebé únic, que li va plantar cara – “tu no ets el meu pare”, va arribar a dir-li-, era a Barcelona, al costat del Camp Nou evocant els millors dies de la seva vida al costat de Cruyff. Aquest que li va tornar al Brasil per ser campió del món als Estats Units ’94 i que, després, mai més el va tenir. Va tornar després de ser tetracampió a Los Ángeles i amb prou feines va estar-hi uns mesos. Va tornar el seu cos, però no la seva ànima.
Quatre anys més tard, l’abril de 1999, Romário va explicar a El Periódico la seva vida de culer: “Em vaig anar per nostàlgia, sinó seguiria jugant al Barça. Tenia ganes de tornar a Río, només els que coneixen Río em poden entendre-“. Acabada l’entrevista, camí ja de la seva habitació, amb aquest caminar extremadament pausat, endormiscat gairebé, Romário es va girar: “Digueu-li això al míster! I el míster va saber anys després que Romário l’adorava.” El dream team és el millor equip en el qual he jugat, millor fins i tot que el Brasil que va guanyar el Mundial del ’94. Tècnicament, aquell equip era fantàstic i tàcticament també. I estava dirigit per un geni “.
Marcos López (El Periódico de Catalunya)